A qui li estic regalant la meva atenció?

El psicòleg nord-americà William James (1842-1910) va dir que posseir una capacitat d’atenció ferma és un gran avantatge. Va escriure que “la facultat de voluntàriament portar de retorn una atenció errant, una i altra vegada, és la veritable arrel del judici, el caràcter i la voluntat“.

James va reconèixer la gran importància de la capacitat de mantenir voluntàriament l’atenció en un tema escollit i va declarar que una educació que pogués millorar de manera efectiva aquesta facultat seria l’educació per excel·lència.

James no es va adonar que aquesta tècnica ja existia des de feia almenys des de feia uns 2.500 anys i que es trobava escrita en un llibre anomenat “Satipatthana sutta“. En l’actualitat, aquest conjunt de tècniques les coneixem també com “Mindfulness” o “Atenció plena“.

A més cal destacar que, des de fa molt pocs anys, disposem de sistemes de neuroimatge i electroencefalografia que permeten estudiar algunes de les bases científiques que expliquen els motius pels que funciona tan bé la pràctica de Mindfulness: per la calma mental, la concentració i el procés atencional.

Una de les tècniques de Mindfulness és la meditació de l’Atenció a la Respiració. En veritat és una tècnica bastant simple i es pot realitzar en qualsevol lloc, sense cap tipus d’equipació ni de vestuari especial. Aquesta tècnica ens permet entrenar el fet de portar, de forma voluntària, l’atenció al tema escollit i en aquest article podràs conèixer la base neurocientífica que sustenta aquesta capacitat.

Abans d’entrar-hi, si et situes per uns instants lluny el món en què vivim, veuràs que aquest entrenament pot ser realment un entrenament molt útil. Imagina que no tens televisor, ni ràdio, ni diaris, ni telèfon, que tampoc hi ha cotxes i que vius al camp en una caseta sense veïns, vius treballant el camp i sense timbre a la casa. Uau! Poques opcions per distreure’s, oi?

Bé, ara podem comparar-lo amb el que passa actualment amb la vida a la ciutat, el telenotícies, la publicitat, el trànsit en hora punta, amb Facebook, Instagram,, amb els “likes”, el to del mòbil, la vibració del mòbil …

Sembla que disposem d’armes de destrucció massiva per a la nostra acabar amb la nostra atenció, però en cap cas cal demonitzar Morse, a Tesla o Zuckerberg, ja que la majoria d’aquestes eines són, de forma paradoxal, molt útils si les utilitzem de la forma correcta.

De totes maneres, proposo prendre consciència que tots competeixen per captar la nostra atenció que, per cert, és finita i limitada. Així doncs, com podem entrenar la ment a recuperar el control cada vegada que ho perdem?

I on va la ment quan es perd? Potser a algun moment del passat o del futur, o a alguna cosa que et preocupa. ¿I què li passa al cos en aquestes situacions? Potser aparegui certa ansietat o alguna cosa de tristesa.

Llavors ¿A què o a qui li estic regalant la meva atenció? Com on dirigeixo la meva atenció és on dirigeixo la meva energia i per tant la meva vida, la pregunta també podria ser: a què o a qui li estic regalant la meva energia i la meva vida?

Si aquestes qüestions t’interessen, és moment que tornem a la tècnica de l’atenció a la respiració i per explicar-la ens valdrem de la neurociència i del gràfic que acompanya aquest text.

En el punt 1 ens disposem a posar l’atenció en un objecte de forma constant, concretament en la respiració, més en detall en cada cicle d’inhalació i exhalació. Quan la ment està en aquest estat, el cervell mostra una alta activitat en l’escorça frontal i, paradoxalment, els meditadors novells tenen més activitat que els experts, és com si els experts necessitessin menys esforç per centrar l’atenció. Aquest efecte recorda la capacitat dels músics experts a submergir-se en el flux de les seves actuacions gairebé sense control intencional.

Com que no és possible sostenir-de manera indefinida en l’observació de la respiració, arriba inexorablement un moment important, el punt 2, en què l’atenció es distreu i comença a allunyar-se de l’atenció a l’objecte. Llavors comença el que anomenem el “parpelleig de l’atenció”, la ment segueix el seu discurs com indica el punt 3, mentre seguim respirant sense l’atenció posada en això. Aquest procés és totalment inconscient, a mesura que l’atenció es va allunyant de la meva focus vaig perdent la consciència d’on és exactament.

És curiós que en aquest punt s’activa la xarxa neuronal per defecte, al que en diem habitualment “el pilot automàtic”, això inclou l’activació de les àrees del cervell de l’escorça prefontral mitjana, el gir cingulat posterior, el precúneo, el lòbul parietal inferior i l’escorça temporal lateral. Aquesta xarxa, quan s’activa, intervé en la construcció i actualització de models interns del món basats en records a llarg termini a prop d’un mateix o dels altres.

Però llavors arriba el moment clau, el punt 4, en el qual un pren consciència que s’ha distret. El punt en que un pot retirar el control a la xarxa neuronal per defecte, és com un “això mateix” o un “eureka”. En aquest moment s’activen altres zones del cervell com l’ínsula anterior i el gir cingulat anterior, que formen part de la xarxa neuronal d’assignació de rellevància i això ens dóna la possibilitat de poder retornar l’atenció a l’objecte seleccionat, a la respiració, al moment present!

Si intento recuperar què va passar en el punt 2 o on era exactament en el temps que he passat al punt 3 és molt probable que no me’n recordi o que els records siguin poc clars o borrosos: l’atenció estava en parpelleig!

En el punt 5, a l’anar retornant l’atenció a l’objecte seleccionat, intervenen altres àrees del cervell com l’escorça prefrontal dorsolateral i el lòbul parietal inferior lateral, cosa que permet recuperar l’atenció al desvincular dels estímuls que la distreguin, fins arribar al punt 6, que, en definitiva, és el mateix punt primer pel que vam començar.

Així doncs, amb la pràctica de l’Atenció a la Respiració, es pretén anar minimitzant les vegades que l’atenció es torna errant i també la reducció del temps en què es troba lluny del tema escollit per a prestar atenció. És un treball lent però segur i, només el fet d’observar-se un a si mateix, ja és un gran avanç cap a l’autoconeixement.

Bibliografia: Article “En el cervell del meditador” de Matthieu Ricard, Antoine Lutz i Richard Davidson