Explica una llegenda universal que, fa molts i molts anys, les persones eren animals simbiòtics: anaven sempre acompanyades d’un ocell diminut, de plomatge brillant i cant melòdic, eren com un murmuri. Es deien Ara.

Els Ara acompanyaven els humans dia i nit, voletejant pels seus caps en silenci, eren ocellets molt savis i senzills. Cada vegada que els seus simbionts contemplaven un paisatge bonic, miraven a algú als ulls, o vivien qualsevol d’aquests màgics esdeveniments que solen discriminar només per ser quotidians, els Ara donaven un petit cop de bec al cap de la persona i cantaven; llavors les persones tenien un Moment de Consciència. Vivien el present amb més nitidesa i eren feliços. De fet, els Ara s’alimentaven de les emocions que es desprenien d’aquests moments, i d’aquí la simbiosi.

Hi ha un antic relat Tibetà que es titula «El pare de” Famós Com La Lluna “» i és molt semblant al nostre conte de la lletera.

Les dues historietes, tant aquesta com la del conte de la lletera, han de veure la pèrdua de temps que suposa fantasiejar sobre les opcions del futur sense estar ancorat al moment present, i diu així:

Un matí vaig marxar de Bao Quoc per visitar la meva temple com feia cada mes. Em sentia alegre i feliç per la perspectiva de veure al meu mestre i els meus companys del monestir. En començar a pujar un turó, vaig sentir una veu cridant-me. Al cim vaig veure un soldat francès fent-me senyals amb la mà i creient que es burlava de mi per ser monjo, vaig seguir caminant. Però de sobte vaig sentir el repicar de les botes del soldat corrent a la meva esquena. Em vaig aturar i li vaig esperar fins que es va acostar.

– A on vas? -em va preguntar en vietnamita, tot i que pel seu accent vaig deduir que era francès i que el seu coneixement del vietnamita era molt limitat. Li vaig somriure.