Sostenir la pràctica de meditació i l’exercici dels 9 punts

Hi ha algun consell real i pràctic que de debò pugui ajudar un meditador o meditadora a sostenir la seva pràctica diària? Si fer-ho ja costa quan un està bé mentalment i física, aleshores quant costa quan un està malalt, no es troba bé o passa per moments difícils?

En la meva pròpia experiència tinc temporades en què em costa trobar el moment per a practicar o que, quan el trobo, començo a pensar en les meves coses. Hi ha algun meditador que no hagi passat per això? Jo crec que cap, i encara que no hi ha res impossible, em sembla força inassolible sostenir la pràctica cada dia i sense variacions.

I… Què és practicar meditació? Ho recordem? Per “meditació”, ens referim a atendre en quietud un objecte del present que es trobi dins del marc del cos. A fer-ho de forma constant i deliberada de manera que quan m’acomiado i m’adono, el que faig és tornar amablement i sense judici a atendre aquest objecte. Ah! i amb “objecte del marc del cos” em refereixo a ser conscient de la respiració o a ser conscient de les sensacions corporals a totes les parts possibles del cos, o bé a tot el cos.

En lloc de ser conscient, podria utilitzar altres termes com observar, però la paraula observar pot prestar-se a confusions i, potser, algú creu que es tracta d’una observació visual, quan no és així. Si veig la part del cos, això és més aviat un pensament i he d’intentar baixar fins a la sensació. Cal recordar que la part medul·lar de la pràctica és la consciència directa de la respiració o de les sensacions corporals. Per exemple, si algú llença un got d’aigua sobre el cap i l’aigua rellisca lentament per tot el cos, la pràctica consisteix a observar la sensació de l’aigua relliscant a la pell, no a atendre la imatge mental de les gotes d’aigua caient.

“La consciència que volem cultivar és sensorial, senzilla, natural i ordinària”

Tingues present que el nostre cos està format per un grandíssim nombre d’àtoms, que alhora formen molècules i, la seva activitat coordinada, ens dóna la vida. A cada cos humà hi ha de l’ordre de 10²⁸ molècules (un u amb vint-i-vuit zeros darrere). La vida és un fluir continu i el nostre cos està en constant transformació. És aquesta successió contínua de matèria allò que conforma el nostre cos i, alhora, constitueix la base de l’observació que fem en la pràctica de meditació. Però l’objectiu principal no és què: observar la respiració o les sensacions i com es transformen, sinó com: fer-ho amb l’actitud equànime que representa la pedra angular de la pràctica.

Fer-ho amb equanimitat seria com aplicar el següent algorisme:

A) Si és agradable, m’adono, bé.

B) Si és desagradable, m’adono, bé.

C) Si és més aviat neutra, m’adono, bé.

D) Si hi ha absència de sensació, m’adono, bé.

Per a una persona de més de ciències, la pràctica de meditació es basa en la capacitat que ens permet sentir pau, relaxació i benestar. Tots naixem amb un conjunt de mecanismes fisiològics que, mitjançant l’evolució, s’han estructurat per optimitzar la nostra sensació de benestar. Així, el sistema nerviós parasimpàtic es posa en marxa per ajudar a relaxar-nos. L’hipotàlem ens permet dormir en disminuir al màxim l’ansietat i alhora ens manté vius i respirant.

Quan meditem, molts dels neurotransmissors com la serotonina o l’oxitocina ens permeten omplir-nos d’amor i pau des del nostre interior.

Aleshores, podríem dir que la consciència a nivell de les sensacions amb equanimitat ens guia cap a la pau interior ja que activa el nostre circuit de la calma? Aquest és el gran atractiu de la meditació: el desig de viure una vida més pacífica, calmada i harmoniosa.

“Moltes persones creuen que meditar és relaxar-se i, els que practiquem, sabem que no és així. Pot ser una conseqüència? Sí! És l’objectiu? No!”

Si podem experimentar les sensacions amb equanimitat, aleshores anem assolint una pau interior. Encara que sigui només per alguns segons, o uns mil segons, veiem clarament que deixem de reaccionar. No em diguis que aquest no és un bon camí cap a la calma interior?

D’aquesta manera, en establir-nos en pau al moment present i en fer-ho de forma sistemàtica, comencem a desfer part del passat, a veure de forma menys tensional el futur i a fer minvar la ignorància en el present. Deixa d’haver-hi excés de passat i excés de futur i  ens comportem en el dia a dia de manera més acord al que sentim ara, al nostre actual nivell de consciència.

De tota manera, tinguem en compte que el nostre sistema nerviós compta amb mecanismes per analitzar l’entorn, absorbir nova informació, avaluar el perill i sentir por quan veiem amenaçada la nostra supervivència. En moments de perill, volem sobreviure, ens protegim fugint, lluitant, amagant-nos i allunyats de l’abast de la pau interior. Als nostres dies de pandèmia, moltes persones senten que enfronten un moment especialment desorganitzat i amenaçador i, en sentir-se aclaparats per la situació, els resulta difícil meditar. Això és molt normal!

Certament, agafar el COVID (o qualsevol altra malaltia) pot ser molt perillós o fatal i no és una cosa que haguem de prendre a la lleugera. Però el seu impacte en la humanitat no és de cap manera una cosa única. Malauradament, la veritat és que la mort d’un gran nombre de persones és comuna i que les pandèmies tenen lloc cada any en forma de guerra, fam, violència o catàstrofes naturals. Qualsevol tipus de vida, no només la vida humana, és una lluita constant per sobreviure, ja sigui a l’atac de microorganismes que intenten utilitzar el nostre cos com a font d’energia o davant d’altres éssers que ens ataquen. No crec que hi hagi un moment a la història de la humanitat en què la malaltia no tingui impacte en nosaltres.

Sabem que a la vida hi ha patiment, però també és la vida la que ens permet anar transcendint aquest patiment de manera realista. Creure que estem vivint temps terribles i únics no només no és veritat sinó que ens porta espiritualment cap a la direcció oposada a l’alliberament del patiment.

Aleshores, en aquesta vida quina és la diferència entre “Asseure’ns en calma, amb els ulls tancats, i percebent les sensacions amb equanimitat” i “sentir-nos atrapats, nerviosos, escoltant notícies terribles i patint”

La diferència rau en el com, és a dir, en l’actitud amb què ho afrontem, atès que la realitat, afortunadament és neutra (quant em costa sempre dir això) i aleshores tot depèn de la nostra resposta. Si la nostra resposta és equànime, llavors practiquem el desaferrament. I “desenganxo”, no és un fred “val, ok!”. És més aviat la capacitat de veure la nostra situació actual des d’una altra perspectiva, de manera que no ens aferrem ni ens quedem tancats dins del quadrat, amb la ment clavada en una visió unidimensional. Consisteix a desenganxar-nos de percepcions, creences i actituds inflexibles que tenen un enfocament estret. És desaferrament en el sentit d’anar més enllà de totes les opinions i ancorar-nos en la realitat, tal com és, aquesta realitat que sempre està canviant.

De totes maneres, les persones solen concebre el món segons els seus propis conceptes, de manera que allò que divergeix d’aquests patrons mantinguts i cultivats durant tant de temps, es considera incorrecte, estrany o impossible.

Pots adonar-te’n que prenem les decisions basant-nos en aquest tipus de consideracions preconcebudes una vegada i una altra? Pots adonar-te que fabriquem respostes per sentir-nos segurs?

Te’n pots adonar que neguem la incertesa i l’ambigüitat amb el propòsit de sentir-nos segurs amb les nostres creences preexistents?

Te’n pots adonar que manipulem l’evidència per afirmar que creiem que sabem i per rebutjar tot allò que ens és nou o estrany?

Pots adonar-te’n que creiem saber-ho tot quan no sabem res?

La ment que no va més enllà del quadrat es queda en allò individual, aïllada, i no pot transcendir per si mateixa la línia invisible dibuixada en un determinat lloc de la ment. Aleshores et quedes confinat en aquest lloc i com a conseqüència ets esclau de la seva ment.

“El resultat d’aquesta manera de viure és l’esgotador judici constant segons el pensament existent”

La nostra vida potser arribarà als 100 anys, però igualment, no és més que un sospir. Així doncs, t’invito a superar el món dels conceptes, a tenir-lo en compte, sí! però veient el present amb més amplitud, amb més alternatives i suspenent el judici.

En aquest camí has ​​de tenir en compte que els conceptes a què ens aferrem semblen el més important, i això fa que un hi persisteixi i que un s’hi adhereixi rígidament durant molt de temps.

Pots observar-ho i ser amable amb tu?

En aquest procés és millor intentar comprendre’s un mateix que interferir en assumptes aliens, culpant i formant judicis segurament falsos. Per exemple, en aquest món som set mil milions de persones, cadascun amb el seu món. En lloc d’insistir a voler tenir raó, pots entrar al terreny del “no sé”, al camp de les possibilitats i sent receptiu a les opinions dels altres?

Si allà on vas, ho fas amb el cor obert i conscient a cada moment, sense perseguir massa allò pel que sents una especial preferència, les línies del quadrat desapareixeran i podràs veure completament la totalitat del full en blanc amb les seves infinites possibilitats . I això és practicar l’equanimitat i el desaferrament, és allò que ens pot ajudar a superar qualsevol situació. I no prenc a la lleugera un moment difícil, jo n’he passat uns quants a la meva vida i certament són molt complicats, però ho són més si no aconsegueixes obrir la ment a l’espai infinit de possibilitats.

Quan penso en temps durs veig el meu pare, amb 14 anys, amb els seus pantalons de pana i els seus elàstics dormint sobre la palla als baixos de la casa perquè l’habitació lliure era per a les seves dues germanes que calia casar amb bons mossos. I ho imagino amb el ruc a prop que li regalava tota la seva calor mentre a dalt hi havia més fred.

Quan penso en temps difícils veig la meva mare, que va haver de deixar l’escola als 9 anys per treballar, per aprendre a cosir i poder portar diners a casa, i que quan tenia sort i la seva mare l’enviava a comprar mitja dotzena de sardines , tenia gana i es menjava els ulls i així, la seva mare, no se n’adonava que havia agafat res. I la imagino feliç, saltant pel carrer amb faldilla curta i amb el seu somriure etern.

I bé, res més, com sempre acabem amb metta. i què és metta? Suposo que tots coneixem de la importància de l’amor i de l’amistat a la nostra vida, la seva importància és tal que constitueix gairebé tot a la vida. Potser res no és més important que l’amor, i això no vol dir que l’amistat, l’amor o la compassió substitueixin la meditació, compte!

En aquest sentit acostumo a repetir una cosa que em va dir un mestre:

“Si no tens mitja hora per meditar, has de meditar una hora”.

M’encanta, però ara sento que t’he de dir que, si no tens temps de meditar, tampoc passa res! Intenta mantenir-te present, atent i vigilant a l’experiència moment a moment i fes metta per tu i pels altres, practica la benvolença i l’amor incondicional tant com puguis ja que amor és un catalitzador que permet assolir la màxima plenitud a la vida.

La vida d’un mediador o d’una meditadora, per definició, té com a centre la solitud, la solitud plena. Quan meditem, estem sols i ens convidem a estar bé sols, que la nostra felicitat depengui de nosaltres mateixos, a conèixer-nos i a cultivar la felicitat eudaimònica.

Òscar Carrera 14 de Gener de 2022

Bibliografia

“El arte de Vivir” S.N. Goenka

“Meditar en tiempos difíciles” Paul R. Fleischman

https://www.um.es/acc/muchos-atomos-y-moleculas/