mindfulness

No facis res

Fa 6 anys vaig perdre la vista en una època de molt estrès acumulat i estant de baixa. Vaig tenir una paràlisi del quart parell cranial i això va afectar els moviments oculars dels meus ulls. Tots dos ulls ja no funcionaven alhora i, una cosa que fins llavors havia funcionat com un rellotge suís, es va espatllar. Els símptomes: ho veus tot borrós, et marees moltíssim i apareix un mal de cap en forma de punxades per tot el cap realment insuportable.

El més curiós de tot és que si et tapes un ull ho veus tot bé, hi veus en dues dimensions però bé, encara que continues marejant-te igual i el mal de cap persisteix. En aquest temps me’n vaig adonar que els neuròlegs saben moltes coses però poques vegades poden solucionar-les; comencen a entendre coses de el cervell però tocar-lo ja és una altra cosa.

Després de visitar a dos especialistes i de tres ressonàncies magnètiques en diferents parts del cap les instruccions van ser clares: “Mai et tapis un ull, si ho fas el cervell s’acostumarà i segur que no et recuperàs. En canvi, hi ha vegades que, amb el temps, el propi cervell es “desinflama” i es va recuperant.

En aquest temps estava visitant a un osteòpata, quan vaig anar de nou a la seva consulta a la clínica Dexeus (acompanyat perquè sol tampoc podia anar enlloc) li vaig explicar el que ha passat i em va dir alguna cosa que recordo perfectament: “No facis res”. Jo li vaig preguntar, ¿Però com? I va reiterar: “Res és res, no facis res!. Vine’m a veure cada dues setmanes i, la resta de el temps, assegura’t que no fas res. Dormir, menjar, pixar i cagar i, la resta de el temps descansa el cos i la ment “.

Als dos mesos d’intentar “no fer res” vaig començar a veure una mica de claredat per la part de dalt a la dreta de l’ull esquerre i només quan estava recolzat a la dreta, després el meu rang es va anar ampliant i, al cap d’unes setmanes més, ja hi veia bé si estava totalment recolzat a dreta. Després vaig començar a veure alguna cosa si estava recolzat a l’esquerra i, al final, dies després vaig recuperar totalment la visió; va ser com un miracle. Temps després me’n vaig adonar que aquesta instrucció va ser la clau per a la meva recuperació; va ser aquest “No facis res” i ell, en Juan Carlos, és bona part de la inspiració d’aquest text sobre la no-dualitat.

Començaré recordant que la nostra capacitat d’atenció sol estar molt dispersa, estem sempre cap a fora amb els sentits i estem cap a dins immersos amb pensaments i emocions o reaccionant a tot tipus de sensacions. Donar compte d’això no sol ser satisfactori i solem col·lapsar-nos. Com no?. Per tal de sortir d’aquest aclaparament tenim un parell de recursos emprats fins a la sacietat: la imaginació i la fantasia. Totes dues opcions estan bé i amb elles anem creant mons en la nostra ment, però n’abusem ¿són un suport o una via d’escapament?. A vegades ens enganxem a fantasiejar, suposar o rumiar i això ens allunya poc a poc de la realitat i, alhora, anem creant patrons que, a la fi, ens separen de la resta i no ens permeten veure la realitat tal com és.

Com sabem, en meditació entrenem que l’atenció estigui sempre present. O sigui, l’atenció ha d’estar present en el moment present de forma constant i res més. Ull! Estar sempre present no és “no pensar”, com estar present tampoc és “pensar tota l’estona en les meves coses” o “pensar cap a qualsevol lloc de passat o futur”. Meditar ens permet anar posant ordre en tot aquest desgavell d’històries mentals que ens envaeixen cada dia i ho fem amb la inestimable col·laboració del present. Sense el present no hi ha meditació, només viatges de records cap imaginacions i a l’inrevés i aquest estat sol ser el malaltís habitual de l’ésser humà de segle XXI.

En resum, la instrucció en meditació és fàcil: “Ens quedem quiets, deixem que la informació que ens envien els cinc sentits no capturi la nostra atenció i ens dirigim cap a l’observació de l’espai interior”.

Hi ha un tipus de pràctica anomenada “advaita” que ens convida a dirigir l’atenció cap a un espai extremadament peculiar, cap a l’atenció mateixa: “Atenc a la meva consciència”, així que per començar i apropar-me a la consciència (que és molt esmunyedissa) busco un lloc proper. És com el camp base abans d’accedir al cim d’una muntanya. Llavors, em dirigeixo a l’espai del pensament i no faig res, d’aquesta manera puc experimentar que els continguts mentals es dissolen. M’adono el contingut mental, no el persegueixo i, puffff, es dissol; i així una vegada i una altra. Així actua el moment present, com un catalitzador total, atès que és l’única manera que permet convertir “alguna cosa” en real.

Un cop t’has establert en aquest espai, tractes de situar l’atenció en allò que observa la presència o absència de continguts mentals, és a dir, a la pròpia consciència. Dit d’una altra manera, poso tota la meva predisposició a ser testimoni del testimoni, a ser testimoni de la base o substrat des del qual apareixen i es dissolen els pensaments. D’aquesta manera tan peculiar exercito la meva capacitat de ser conscient de mi mateix, més enllà del que penso, dic o faig i entrenament meva desidentificació amb els continguts mentals.

La pràctica informal de la meditació advaita, la del dia a dia, ens convida a connectar cap a fora a través dels sentits amb total atenció, igual que fa un gat (sempre ben atent) i, llavors, en fer-ho d’una manera totalment concentrada, el que desapareix és l’observador ja que es despersonalitza l’acció que faig, es difumina el concepte del jo. No hi ha un subjecte que faci alguna cosa, sinó que un ho fa i ja està, d’aquesta manera em vaig desidentificant de mi mateix.

Per tant, en l’estat advaita començo actuant en dos fronts, cap a dins en meditació observant i aprenent a no identificar-me amb els meus continguts mentals i també cap a fora, vivint la vida sense prendre’m les coses de forma personal. D’aquesta manera comença el procés de desidentificació absoluta i, llavors, apareixen altres estats de consciència més pacífics i conscients.

Així doncs, si aconseguim situar-nos en el moment present atenent de forma simultània cap a un mateix (el subjecte) i cap a fora (l’objecte) de forma constant va emergint l’estat de no-dualitat.

En aquest estat, l’observador ja no és diferent del que s’observa, hi ha simple observació. En l’observació hi ha pensament, és clar que n’hi ha!, i això no és cap problema, el problema apareixeria si hagués personalització d’aquest pensament. De manera que si un està fos amb el moment present, el pensament que emergeix està despersonalitzat, donat que sorgeix de la no-divisió entre subjecte i objecte.

Aquest estat seria al què normalment en diem “no pensar”: estar totalment connectat amb el que un fa i, quan un se sent així, no pensa!. I és que no hi ha subjecte que pensi i, al a la vegada hi ha pensament. De la mateixa manera que quan un observa de manera despersonalitzada: no hi ha observador separat de la resta i, de nou, l’observador i l’observat són la mateixa cosa.

Així que el problema no és el pensament en si, sinó que hi hagi personalització d’aquest pensament quan té a veure amb la realitat de fora o que hi hagi identificació d’aquest pensament quan té a veure amb l’experiència interior.

L’estat de no-dualitat és un estat poc conegut i, alhora, un dels més interessants de l’ésser humà. En aquest estat s’experimenta una sensació semblant a no sentir-se indispensable, al fet que tot funciona exactament tant si un hi és com si no hi és. Un estat en el qual no hi ha res a fer, res a aconseguir, no hi ha esperança ni falta que fa, no hi ha temps ni se l’espera i el truc és “estar atent i no fer res”.

No facis res. Si vols que alguna cosa passi, no facis res durante una estona. Si vols que alguna cosa no passi, no facis res. Si vols que no passi res, tampoc facis res.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *