mindfulness

Mindfulness Meditación

Història adaptada del llibre “El Silenci” de Thich Nhat Hanh

Un matí vaig marxar de Bao Quoc per visitar la meva temple com feia cada mes. Em sentia alegre i feliç per la perspectiva de veure al meu mestre i els meus companys del monestir. En començar a pujar un turó, vaig sentir una veu cridant-me. Al cim vaig veure un soldat francès fent-me senyals amb la mà i creient que es burlava de mi per ser monjo, vaig seguir caminant. Però de sobte vaig sentir el repicar de les botes del soldat corrent a la meva esquena. Em vaig aturar i li vaig esperar fins que es va acostar.

– A on vas? -em va preguntar en vietnamita, tot i que pel seu accent vaig deduir que era francès i que el seu coneixement del vietnamita era molt limitat. Li vaig somriure.

– Si t’hagués respost en vietnamita, ¿m’hauries entès? – li vaig preguntar a francès.

En descobrir que jo parlava francès, es va alegrar. Em va dir només volia preguntar-me alguna cosa.

-Només vull saber de quin temple ets – em va preguntar

Quan li vaig respondre que vivia al Temple de Bao Quoc, va mostrar un gran interès per ell.

-El Temple de Bao Quoc! – va repetir -. És el temple gran del turó que hi ha prop de l’estació de tren?

A l’assentir jo amb el cap, em va assenyalar amb el dit una petita estació de bombament per extreure aigua al vessant del turó. Segons sembla era el seu lloc de guàrdia.

-Si no estàs massa ocupat, m’encantaria que pugessis a xerrar una mica amb mi –em va demanar.

Em va explicar que deu dies enrere havia visitat amb cinc soldats més el Temple de Bao Quoc.

Havien anat al temple a les deu de la nit a la recerca de militants del Vietminh, els resistents vietnamites, ja que els havien comunicat que es reunirien allà.

-Estàvem decidits a capturar-los. Teníem ordres d’arrestar i fins i tot de matar-los si calia. Però quan vam entrar al temple, vam quedar sorpresos.

– ¿Perquè hi havia molts resistents vietnamites? – vaig preguntar.

– No! No! -va exclamar ell-. El que va passar va ser d’allò més inesperat. Normalment sempre que fem registres en els vilatans fugen corrent o són presa del pànic però quan vam entrar al recinte del Temple va ser com entrar en un lloc desert. La llum que difonien els llums d’oli era molt tènue. Avancem per la graveta trepitjant fort per fer soroll a posta, i em va donar la impressió que l’edifici era ple de gent, però no sentíem a ningú. Regnava un absolut silenci. Els crits que va llançar un dels meus companys em van produir una gran incomoditat. Ningú va respondre. Vaig encendre la llanterna i en enfocar amb el feix de llum una sala que semblava buida, vaig veure cinquanta o seixanta monjos asseguts meditant en silenci – va exposar.

-És clar, perquè vau arribar a l’hora de la sessió nocturna de meditació – li vaig explicar.

Sí, va ser com si haguéssim irromput en un estrany camp energètic carregat d’una força invisible – va afirmar. Ens vam quedar tan desconcertats que vam donar mitja volta i tornem al pati. ‘Els monjos ens van ignorar! No van dir ni mostrar el menor signe de pànic o de por, ni una sola paraula com a resposta,

– No us van ignorar, simplement estaven concentrats en la respiració, això és tot – li vaig dir.

– La calma d’aquests monjos em va fascinar -va admetre el soldat- Es van guanyar tot el meu respecte. Ens vam quedar plantats en silenci al pati i vam esperar una mitja hora. Després vam sentir una sèrie de campanes sonant i el temple va tornar a l’activitat habitual. Un monjo va encendre una torxa i ens va convidar a passar, però només li vam explicar per què estàvem allà i després van decidir anar-nos-en. Aquell dia les meves idees sobre els vietnamites van començar a canviar.

Entre nosaltres hi ha molts joves -va prosseguir – Enyorem la nostra llar, trobem a faltar a la nostra família. Ens han enviat aquí a matar militants del Vietminh, però no sabem si seran ells els que ens mataran a nosaltres i ja no tornarem mai més a casa. Veure els vilatans reconstruir les seves cases destrossades em recorda les vides destrossades dels meus parents a França.

I va prosseguir – em pregunto per què hem vingut a aquest lloc. D’on ve aquest odi tan fort entre els militants del Vietminh i els francesos que ens ha fet viatjar fins aquí per lluitar contra ells?

Tremendament emocionat, li vaig agafar la mà. Li vaig explicar la història d’un vell amic meu que s’havia allistat per lluitar contra els francesos. Un dia va arribar al temple on jo residia i em va abraçar posant-se a plorar desconsoladament. Em va explicar que, en atacar una fortalesa, mentre estava amagat darrere d’unes roques, va veure dos soldats francesos joves asseguts xerrant. Quan vaig veure les cares alegres i innocents d’aquells nois, vaig ser incapaç de disparar. Potser els altres em titllin de covard i tou i diguin que si tots els combatents vietnamites fossin com jo al cap de poc s’haurien apoderat del nostre país. Però per un instant, vaig voler l’enemic tant com la meva mare em vol a mi! Sabia que la mort d’aquests dos joves causaria un gran patiment a les seves mares a França.

¿Te n’adones? -li vaig dir al soldat francès. El cor d’aquest jove soldat vietnamita era ple d’amor. El jove es va quedar callat, absort en els seus pensaments. Potser, com jo, era cada vegada més conscient del absurda que és la guerra i del sofriment de tants joves morint d’una forma injusta i terrible.

El soldat em va dir que es deia Daniel i que tenia 21 anys. L’havien enviat a Vietnam poc després d’acabar l’institut. Em va ensenyar fotografies dels seus germans més petits. Ens vam separar amb la sensació d’haver-nos comprès mútuament i em va prometre que aniria a visitar-me al temple els diumenges.

Durant els mesos següents m’anava a veure en quan li era possible. Li vaig ensenyar una mica de vietnamita i al cap de dos mesos ja podíem conversar una mica en la meva llengua natal. Em va comptar que ja no havia de fer més incursions com abans i vaig compartir amb ell el gran alleujament que aquesta notícia li produïa.

Hi havia dies en què conversàvem sobre espiritualitat i literatura. Quan jo elogiava la literatura francesa, li brillaven els ulls d’alegria, es sentia orgullós de la cultura del seu país. La nostra amistat es va tornar cada vegada més estreta.

Però un dia em va dir que anaven a enviar el seu unitat a una altra zona i que el més probable era que tornés aviat a França i ens vam acomiadar emocionats

-Et escriuré, germà – em va dir.

-Em alegrarà molt rebre una carta teva i jo et respondré- li vaig contestar

Un mes més tard, vaig rebre una carta seva en la qual m’explicava que anava a tornar a França, però que després segurament aniria a Algèria. Des de llavors ja no he sabut res més d’ell. Qui sap on estarà ara! Seguirà amb vida? Però el que sí sé és que l’última vegada que el vaig veure estava en pau amb si mateix.

Aquell moment de profund silenci al temple l’havia canviat. Va deixar que el seu cor s’omplís de les vides de tots els éssers vius i va veure el sense sentit i la destructivitat de la guerra. I tot això va ser possible gràcies a l’instant de detenció total i absoluta i d’obertura al a aquest poderós, curatiu i miraculós oceà de l’anomenat silenci.


Òscar Carrera

Òscar Carrera va néixer a Ivars d’Urgell el 1973. Es Enginyer Informàtic per l’UPC i Màster en Direcció General per l’IESE. Ha dedicat la major part de la seva vida laboral a l’Enginyeria, la Innovació i a la Direcció General en el món de l’empresa. Té una dilatada experiència com a formador com a gestor d’equips i de persones. S’ha format com a Instructor de Mindfulness amb el Doctor Andrés Martin Asuero i amb l’Antoni Lacueva Montero. Ha cursat els programes MBCT i MBTB, també basats en Mindfulness. Ha acompanyat aquesta formació amb diversos retirs de diferents tradicions a Europa i a la Índia. Actualment imparteix els cursos MBSR per a la reducció de l’estrès a Espai Obert i a Mindfulness-Barcelona. Com a Instructor de Mindfulness té un compromís con pràctica diària, la meditació i també pel seu propi creixement personal.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *