mindfulness

Mindfulness

El “aquí” no existeix i el “ara” tampoc

Sent aquest un article sobre Mindfulness, el títol et pot semblar una insurrecció o fins a una heretgia, està bé … De tota manera, si ens disposem a esmicolar el concepte “aquí” i el concepte “ara” i, segons anem avançant en l’anàlisi, potser ens deixi de semblar una afirmació insensata.

El “aquí” es un concepte relatiu a l’espai i que respon a la pregunta “On?”

L’espai és percebut pels nostres sentits, que ens donen una descripció del lloc on som. En aquest punt cal destacar que cada un de nosaltres té una percepció semblant, però no igual. No tots tenim la mateixa capacitat de veure, sentir, palpar, olorar o assaborir. Cada persona té una capacitat sensorial diferent, i és que hi ha persones daltòniques, altres que no senten certes freqüències, altres que no perceben certes olors o certs gustos o altres que tenen un sentit del tacte molt desenvolupat en algunes parts o que no perceben sensacions.

Si a més, afegim el fet que el que ens arriba al cervell a través dels sentits és reinterpretat per cada persona segons la seva experiència, segons els seus valors, creences, segons la situació emocional en què estiguin etc .., hem de estem afegint una altra capa d’interpretació personal.

És a dir, el que tenim al final és un model de la realitat, una abstracció fruit de la combinació entre el que perceben els nostres sentits (R1) i la construcció que fa el nostre cervell (R2). Així que la nostra realitat física, el nostre “aquí”, és en veritat un model de la mateixa, model al que anomenarem R, i que és fruit de R1 x R2, però que no és la realitat en si. I aquesta realitat R, que és percebuda, és diferent per a cada persona.

Així doncs, què és el “aquí”? ¿El meu “aquí” és diferent del teu “aquí” i del seu “aquí”? De quin “aquí” estem parlant? Cada un del seu? Hi ha un únic “aquí”?

Deixem de moment a la nostra R i afrontem el concepte “aquí” des d’un punt de vista més holístic.

Doncs bé, sabem que els òrgans del nostre cos estan formats per cèl·lules, que, en última instància, estan compostes d’àtoms. En un àtom només el nucli és matèria i la dimensió d’aquest nucli, amb relació al total de l’àtom, és com la mesura d’una agulla en un camp de futbol, ​​que seria l’espai per on giren els electrons. Per tant, allò que percebem com un cos sòlid no és tan sòlid en veritat. El nostre cos físic està format per un 99,9999% d’espai buit, i només 0,0001% de matèria; encara que aquest últim percentatge, segons la diu la física quàntica, és també espai buit, encara que admeto que jo no ho arribo a entendre.

El fet és que passa pràcticament el mateix amb la resta d’objectes que percebem, són gairebé buit. Així que, podríem dir que l’univers és un gran buit empolvorat amb algunes parts mínimes de matèria.

Si tornem a la realitat R de la qual parlàvem abans, li podem ara afegir el toc final que en un 99,9999% és buit i en un 0,0001% és matèria. Està bé, segueix sent la realitat de cada un, però potser ara ens la podem prendre amb més calma, amb més humilitat, entenent que, a més de ser diferent de la de la resta d’éssers humans, és una realitat en què hi ha moltíssima part de buit.

Respirem una mica i passem a l’altre tema.

 

El concepte del “ara” és un concepte relatiu al temps, però abans de parlar del temps en particular, parlem del concepte espai-temps. És a dir, de com s’enllacen el “aquí” i el “ara”.

Si retrocedim a l’any 1927, trobarem que es va formular el principi d’incertesa d’Heisenberg, un dels principis principals de la física quàntica. El principi postula que no es pot saber, alhora i amb total precisió, el valor de la posició i del moment d’una partícula. És a dir, que no és possible precisar la posició d’una partícula, ja que aquestes no tenen una extensió fixa i no té sentit parlar de la seva quina és la seva posició. Quan mesurem la seva posició ja es trobarà en un altre lloc.

Per posar-lo en alguna cosa més terrenal, podríem dir que en qualsevol mesura que fem, sempre hi haurà un error experimental. Aquest error és degut al fet que s’utilitza un aparell de mesurament i que, per tant, aquest mesurament no és perfecte. Per exemple, si es vol mesurar la longitud d’una taula, es pot usar una regla convencional. A aquesta mesura, se li assigna l’error d’un mil·límetre, ja que és l’error mínim que té la regla. Si volem incrementar la precisió en la mesura, es pot utilitzar una regla més precisa, però seguirà havent-hi un error, i així fins a l’infinit.

Així que no podem establir una relació espai-temps exacta, també dependrà de la nostra percepció establir-la de la manera més aproximada possible.

I ara sí, parlem del temps.

I és que una de les conclusions de la teoria de la relativitat d’Einstein, és que el temps és relatiu, depèn de la velocitat a què es mou en l’espai l’observador, i forma part del compost anomenat espai-temps. Einstein ja va dir que és la ment la que crea el temps, que el temps no existeix independentment de la percepció.

Per a nosaltres, els humans, el temps és lineal i va des del passat fins al futur i, aparentment, progressa linealment deixant conseqüències totalment tangibles per a nosaltres com és evident.

Si en aquesta línia del temps ens posem a buscar a quin punt està el present, el “ara”, ens passarà que, quan ho mesurem, ja serà passat, segons hem vist en amb el principi d’incertesa de Heisenberg.

Així que, quin sentit té estar en el “ara”, si es troba en un punt infinitesimal, immesurable i pràcticament buit? De què ens serveix aquest “ara”?

Però hi ha una altra manera d’entendre el “aquí” i el “ara” que potser ens pugui ser útil per a la vida diària.

Podríem tractar el “aquí” com la consciència que sóc al lloc en el qual se succeeixen els esdeveniments que puc percebre, a la meva manera i amb la meva realitat R, sense posar-li límits, siguin les percepcions que siguin. Aquest “aquí” és un lloc útil per a nosaltres, és el punt en què ens trobem, un aquí que ens uneix, igual que el buit uneix tot l’univers, és el “aquí universal“.

I podríem tractar el “ara” com la consciència que reconeix que aquest és el moment en què s’aglutina tot el passat, i quan dic tot!!! em refereixo al passat més recent de fa tan sols un segon, a tota la meva vida, la dels meus pares, la de tots els meus avantpassats etc … I, alhora, també el moment en què coincideixen tots els meus plans, les meves expectatives, les meves il·lusions cap al futur. Aquest moment és un “ara” útil per a nosaltres, és el punt en què ens trobem, és el “present estès“.

Així que, en el “aquí universal” és on som i el “present estès” és el que som.

 

Òscar Carrera

Etiquetes: , , ,


Òscar Carrera

Òscar Carrera va néixer a Ivars d’Urgell el 1973. Es Enginyer Informàtic per l’UPC i Màster en Direcció General per l’IESE. Ha dedicat la major part de la seva vida laboral a l’Enginyeria, la Innovació i a la Direcció General en el món de l’empresa. Té una dilatada experiència com a formador com a gestor d’equips i de persones. S’ha format com a Instructor de Mindfulness amb el Doctor Andrés Martin Asuero i amb l’Antoni Lacueva Montero. Ha cursat els programes MBCT i MBTB, també basats en Mindfulness. Ha acompanyat aquesta formació amb diversos retirs de diferents tradicions a Europa i a la Índia. Actualment imparteix els cursos MBSR per a la reducció de l’estrès a Espai Obert i a Mindfulness-Barcelona. Com a Instructor de Mindfulness té un compromís con pràctica diària, la meditació i també pel seu propi creixement personal.